Provant, provant, 1, 2, 3...

divendres, 19 de novembre de 2010

La meva soledat

La soledat no és la meva millor companya, ni em sento menys sola quan ella és al meu costat. Són tòpics i lletres de cançons lentes.

La soledat és l’esquerda que un dia et veus al mirall quan aquest només et retorna la teva imatge capgirada i  intransferible.

És l’avern pel qual se t’escolen les coses i els dies, els homes i els dies. Vols agafar amb una mà un grapat de sorra i només has empresonat un munt d’aire per fer bombolles de sabó, que repetiran la teva única imatge fins a esfondrar-se en un blup!

Un monòleg sense públic que et rigui les gràcies i recordar que la teva àvia te les veia totes, les gràcies. Però ton àvia és teva, com tot quan no ho comparteixes.

Ets mestressa i senyora del món perquè ningú et desperta al matí  per dir-te que aquella nit no tenies  raó.

Plats ben bruts i pols que es va acumulant, amb la delicadesa que té el pas dels temps, sobre cada una de les foteses  per les quals els meus dits corroboren que ha passat massa temps des de l’última vegada.

Soledat és primera persona i un pronom reflexiu.

Cap comentari:

Publica un comentari