El camí

Aquest estiu he caminat un tram del Camí de Sant Jaume: d’Orreaga (Roncesvalles) a Burgos; gairebé 300 quilòmetres a peu.

Com en tot trajecte/projecte sovint camines erràticament, sense saber què et passa, només notant la fatiga, la calor i el noséquè. No saber sembla ser aquella pedra que ensopeguem més de dues vegades.

Caminar és un verb que no té inici ni final. Només t’indica una acció a fer, potser un hàbit si hi dediques prou temps. Sembla una ordre estúpida si no va acompanyada d’un: cap a on?
Sovint, cansada de pensar en objectius prefereixo la submissió d’una ordre, en primera persona del singular.
Tampoc pots saber mai amb certesa si has arribat perquè quan creus que has arribat a algun lloc, saps que encara hi ha camins que et porten a caminar.

Però sembla ser que caminar per caminar és com escombrar en el desert: no et preguntis mai perquè ho fas, només fes-ho (TG dixit). I fent-t’ho... és difícil d’explicar però... fent-ho... escrius un destí.   

Ultreia!

La dificultat de l'ordre

La dificultat de l’ordre és que per cada cosa només hi ha un lloc (Josep M Fericgla)

Llavors, em concentro per trobar el lloc de la tasseta de cafè, que estigui a mà per quan vingui un amic  a fer-la petar. Però no sé si posar-la davant de tot perquè potser vull tenir més a mà una copa de vi per quan tu vinguis sense cap excusa.

Llavors, reflexiono si la tauleta de nit és el lloc més apropiat per tenir aquell llibre que mai he pogut acabar, però que la seva finitud prematura em garanteix que més val treure’s un pes de sobre.

Llavors, poso tota la meva atenció per col·locar aquell record que vull tenir a prop quan tingui ganes de lamentar-me. Però no sempre a la vista, per no ensopegar massa amb el mobiliari del passat.

Finalment em decideixo.  Perquè si algun dia truques a la porta i em trobes, vull que entris a casa i sentis que en cada lloc on mires  hi trobes el que et manca, que on no hi ha lloc no hi ha res, que on podria ser possible hi és i, que si ens ho imaginem, cada lloc és per nosaltres.

Buscador i trobadora

No m’ho preguntaràs, però jo et contestaré com si m’haguessis interrogat: la diferència entre tu i jo és que  tu estàs buscant i jo estic trobant.

Tot i que a primera vista, semblaria una casualitat perfecte, és una gran marrada.

Si tu no deixes de buscar mai no trobaràs i jo només trobaré qui ha deixat de buscar.

Ja no em fa mal que no em trobis perquè no et busco.