Comprar:

Prunes, per cagar la malla llet
Cireres per arracades
Pebrots, per tenir-ne
Cues de pansa, per recordar no oblidar
Pastanagues, per veure-hi clar
Mel i mató, per jugar amb tu

Amb una sola mà

La bugada és fent voltes a la rentadora, els plats  ben nets i polits, a la tele no hi trobo res que em faci el pes, al gmail no hi ha cap semàfor verd...  i el verd m’ha fet recordar que torno a estar sola... i llavors he agafat aquell  llibre amb una sola mà...

Sobreviure

Confusions lèxiques; que em pensava jo que viure era més urgent que sobreviure.

Però sobreviure és tornar al moll de l’os i veure-hi clar. Perduts en la farsa de les neollibertats  hem oblidat que la línia es marca a la sorra i que juguem a la xarranca; no s’hi val perdre l’equilibri perquè has de saltar endavant.

Jo he vingut aquí per sobreviure. He lluitat amb cent mil espermatozous per aconseguir l’òvul matern. M’he barallat amb virus i infeccions, traus i ruptures, nafres i distímies, injustícies i males solucions.

Sobreviure és l’últim remei, la darrera guarició, el salt de fe a l’abisme sense ales de cabell d’àngel.

Tot plegat quan ja ningú no sap viure perquè viure s’explica  i es menteix de masses maneres.
Viure ha esdevingut perdre’s en un món de possibilitats. Tantes possibilitats que la potència ha perdut l’acte.

Destenyits, aigualits, deshidratats, escanyolits, descremats, somorts, temperats, domesticats, acorralats, porucs, morts.

Sobreviure és perdre la carn i el greix que envolta l’esquelet intangible. Trepitjar el terra i fer arrels.

Un menú amb tants plats i sense fam.
Cirurgia estètica i manca de desig.
Hipoteques indecents per a unes llars tristes i púdiques.
300.000 amics al Facebook i encara no ens hem tocat.

Moribunds

Tot temps present és un temps mort i tu i jo som moribunds.

El rellotge només assenyala el passat. Quina hora és? Sempre un segon  més del que teníem previst.

Cadàvers i botxins de qualsevol moment, sense memòria ens dilataríem més enllà del perímetre de la sensatesa.

La mortalitat del temps present és l’enveja del déus immortals. És tornar a originar-se, l’oportunitat del canvi, de deixar enrere, de lleugeresa i amplitud.

Si em parles, agonitzen les paraules, si em toques ja en vull més, si em fas mal agafo aire i si m’ignores ja t’he oblidat.

Aferrar-se és inútil o és l’avantsala de la infelicitat.

(...)

Respiro i retorno a la vida, per occir d’aquí uns instants.

El meu sexe és un cementiri d'ereccions

Joan-Lluís Lluís

... i a vegades també és el cementiri d’il·lusions, de papallones en el ventre, de postres de mel i mató al llit.

Cementiri d’amants que recordo i oblido; d’altres que m’entesto a defenestrar de la meva memòria, a vegades sense massa èxit. Descanseu en pau.

Voluntats efímeres gestades entre copes d’un local brut i fosc, amb música que no recordo perquè és sempre la mateixa cantarella, el fil musical de la sala d’espera de la penúltima oportunitat.

Ens anem escalfant entre magrejades maldestres i amb presses; petons de mareig i de còctel alcohòlic. Fins que no estrenem el desig els petons i les abraçades seran a deshora: xocaran nassos i ens mossegarem les dents, fins que se sincronitzi el teu voler i el meu, i deixem fer els cossos més savis que els nostres caps etílics.

Però si el mite és cert i hi ha cementiris d’elefants, també crec que el meu sexe és un bon lloc on anar a morir. I tot el que es mor renaix, fins i tot la teva erecció que vull per sempre  més que es mori mentre jo perdo l’alè celebrant-ho.

Ets desig

Potser només ets l’ombra rient i fugitiva
d’un desig obstinat a habitar dins la ment

Carles Riba

El desig  neix i creix amb l’absència; l’absència de l’objecte, o el subjecte; en aquest cas, tu.

Ets desig perquè no hi ets, perquè no et tinc i potser et voldria.

Si no vull perdre-hi massa,  em quedaré ben quieta  i esperaré que   l’absència es torni absència d’absència i guanyi el pes de l’oblit.

Llavors el pas esponjós del temps, el ritme decadent de l’hàbit i la respiració monòtona faran que el desig es converteixi en un record pretèrit que només, molt de tant en tant, em farà mal en el ventre.

Em vesteixo amb la roba que ahir em vas treure, recullo petits detalls oblidats a qualsevol lloc, em miro al mirall i endreço els estralls de la darrera nit. Desfaig les passes que em van portar al teu parany i em perjuro que només ets un pensament cenyit de carn, una ombra trista en un dia ennuvolat.

I poso fil a l'agulla per embastar l’amnèsia.

Mesella

M’agrada que m’obris de cames. De genolls, m’agafo al capsal del llit per no perdre la verticalitat quan vingui l’esclat.
Veig el teu cap que s’amaga entre el meu sexe i en surt victoriós, i jo més encara.
No ho acabis. Explora aquest nou món, conquereix plecs i racons. Amb la llengua experta envaeix un territori que vol ser sotmès i no et jutjarà per crims de lesa humanitat.

Et demano que em mosseguis; una mica de mal i una petjada de plaer que puc recordar i m’estremeix quan la miro tot fent i desfent les coses de cada dia.

Mesella, que no ho sóc però tu m’hi fas, tan altiva i victoriana vestida, despullada per tu, em converteixo en una puta de carretera, barata, molt barata. No et costarà gens tornar-me a sotmetre, encara que només sigui al llit.