Una vegada un noi em va aixecar la mà

Sí, jo era una adolescent de setze anys i ell un parell d’anys més gran que jo.

Els motius... pip!

Torno a començar:

Jo era una adolescent de setze anys i ell un parell d’anys més gran que jo. Em va aixecar la mà perquè no li va agradar el que li vaig dir i probablement a mi tampoc m’hagués agradat si ell m’hagués confessat el mateix.

La diferència és que jo  mai no li hagués aixecat la mà ni l’hagués colpejat i probablement, si els protagonistes ens haguéssim canviat els papers, ell no hauria pensat mai, com sí que vaig fer jo, que s’ho mereixia, que es mereixia que li aixequessin la mà i fins i tot rebre.

Aquell noi és una de les millors persones que he conegut mai i l’home que més m’ha estimat. Aquesta reflexió no vol dir que jo m’hagi convertit en víctima de la violència masclista i que justifiqui un maltractador.  Simplement, constato que també els homes que són bones persones poden exercir el seu rol masclista almenys una vegada a la seva vida. De la mateixa manera que també algunes dones perpetuen el sistema patriarcal i sexista en connivència amb els seus opressors. Com jo mateixa, que vaig justificar-lo creient-me que m’ho mereixia.

Els anys han passat i m’he trobat amb d’altres galifardeus que m’han intentat agredir amb  moltes de les maneres amb les quals s’exerceix la violència masclista. Però jo m’he empoderat i he sabut dir prou quan calia i desemmascarar la quotidianitat per denunciar l’estafa sexista de sempre.

Encara em queda i ens queda molta feina per fer. Demà, si puc, aniré a la xerrada sobre el mite de l’amor romàntic que organitza Justa Revolta perquè em sembla que per aquest cantó encara tinc alguns deures pendents.

25 DE NOVEMBRE, PLANTEM CARA A LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE!!!

Se'm moren les plantes

Des de fa tres dies el menjador i el balcó de casa se m’han omplert de plantes. Les vaig portar jo mateixa el diumenge amb un somriure i una pregunta: i ara què faig?

Doncs buscar a la xarxa consells per a principiants, que les plantes no parlen i no em diuen què necessiten. Porten un llibre d’instruccions amb uns dibuixets que, com em passa amb les rentadores, no entenc. A mi em cal una narració completa.

I ja m’he espantat, perquè es veu que s’han de trasplantar, podar, abonar i un llarg etcètera. Que s’havien de regar ja ho sabia, però quan? Quin és l’índex d’humitat adequat?

Coneixia la distinció entre plantes d’interior i d’exterior però això no s’acaba aquí perquè es veu que algunes són d’interior però no els hi agrada la llum del sol directe i d’altres se la cruspeixen. Algunes són d’exterior però com que són originàries de països tropicals s’han de protegir dels hiverns crus amb una manta tèrmica, com el meu nouvingut llimoner.

En definitiva, que som a dimecres i a la Calathea ja se li han socarrimat les fulles i crec que la campanula l’he de trasplantar si no vull que la seva existència tingui la durada d’un sospir de desamor. Mentre que al llimoner li pesen les llimones i llueix esllanguit i s’està palplantat al balcó, com fora de lloc.

A mi sí que se’m moren les plantes!!

20N

Cal recordar encara que n’hi ha molts a qui no els hi agrada fer memòria.

Recordem que tot i que en diem habitualment franquisme aquella va ser una dictadura feixista amb totes i cada una de les característiques pròpies d’aquest règim.

La il·legitimitat de l’alçament de les tropes franquistes contra el govern democràtic de la República.

La brutal repressió que van patir les persones del bàndol republicà i que no es pot comparar amb els incidents revolucionaris del 36.

L’obsessió del règim per l’afecció del poble a tot l’Estat espanyol, i la particular obsessió per enterrar el catalanisme polític als Països Catalans.

El bon col·laboracionisme (no el de supervivència) de la burgesia catalana, el regionalisme, el carlisme, el nacionalcatolicisme, la Lliga, etc., al nostre país. Aquests no canviaran mai si no els empenyem tartera avall.

Que la conjuntura internacional va ser nefasta per no dir res més greu i que després del 45 ens van condemnar a una mort lenta i a la desaparició de la resistència organitzada durant la Guerra Civil.

Que no vam haver d’esperar la mort del Caudillo per expressar al carrer l’afany de democràcia i de drets socials i nacionals. Des de la vaga del tramvia del 51 fins a l’Assemblea de Catalunya del 71, sense entrar en detall en el moviment obrer, l’estudiantil i altres mobilitzacions socials.

Que la mort de Franco no suposava naturalment la defunció del règim perquè aquest es blindava a si mateix tot i les seves mesurades faccions i els ministres de propaganda.

Que encara hi ha lleis franquistes, posem per exemple a les universitats catalanes.

Que encara hi ha moltes coses que em recorden aquesta dictadura de la qual avui commemorem la mort del seu instigador.

I me’n deixo tantes!!!

QNDEP (Que no descansis en pau, que nosaltres tampoc ho farem)

La meva soledat

La soledat no és la meva millor companya, ni em sento menys sola quan ella és al meu costat. Són tòpics i lletres de cançons lentes.

La soledat és l’esquerda que un dia et veus al mirall quan aquest només et retorna la teva imatge capgirada i  intransferible.

És l’avern pel qual se t’escolen les coses i els dies, els homes i els dies. Vols agafar amb una mà un grapat de sorra i només has empresonat un munt d’aire per fer bombolles de sabó, que repetiran la teva única imatge fins a esfondrar-se en un blup!

Un monòleg sense públic que et rigui les gràcies i recordar que la teva àvia te les veia totes, les gràcies. Però ton àvia és teva, com tot quan no ho comparteixes.

Ets mestressa i senyora del món perquè ningú et desperta al matí  per dir-te que aquella nit no tenies  raó.

Plats ben bruts i pols que es va acumulant, amb la delicadesa que té el pas dels temps, sobre cada una de les foteses  per les quals els meus dits corroboren que ha passat massa temps des de l’última vegada.

Soledat és primera persona i un pronom reflexiu.

Gust d'acidulant

Aquest és el regust que m’empastifa la boca, quan em menjo una amanida russa envasada, un gaspatxo de tetrabric o una truita precuinada.

Mai no me’ls puc acabar, per poca gana però també per aquest regust que jo ha batejat d’acidulant, que només puc foragitar amb el fluor de la pasta de dents perquè tot el que la meva boca s’empassa després té aquest gust tan... industrial.

Però la meva mandra m’empeny massa sovint a menjar-me aquests preparats que m’empasso ben de pressa, per veure si el sabor no acaba per enganxar-se a les dents, a la llengua o a les genives.
Quina angúnia!

La pressa i el menjar, la desídia i el menjar, la comoditat i el menjar.

Alimentar-se per sobreviure, treure’s la gana de sobre amb conserves enllaunades. Un estómac petit i omnívor, fagocitant no-res elaborat.

JO NO ESTIC BATEJADA

Però tot i així no m’he escapat de les prescripcions de la secta: he crescut en una societat de cultura judeocristiana que m’ha inculcat idees tan boniques com el pecat, la culpa, la repressió sexual, l’actitud mesella, posar l’altra galta, etc.

Tampoc m’he escapat, es veu, de subvencionar amb una part dels meus impostos els seus quefers quotidians. Per què? Encara estic buscant una resposta que em convenci i molt em temo que no ho aconseguiré.

I ara ens visita a Barcelona el cap de l’església catòlica per no sé què fer amb la Sagrada Família (em sap greu però no entenc els tràmits d’excel·lència i bones pràctiques de l’empresa catòlica) i òbviament això no ha estat  flors i violes perquè hi ha molta gent cabrejada i amb molts motius: dones, homosexuals, transsexuals, interssexuals, plataformes en defensa dels drets dels/es menors, treballadors/es sexuals,  per la prevenció del virus del SIDA, a favor de l’avortament lliure i gratuït, laics, ateus, agnòstics i la meva família que va viure el que va viure i no se’n refia de ningú amb sotana; entre d’altres, que som molts  i sobretot moltes.

I a sobre arriba aquest home (no hi ha Mama, és clar) i em diu què he de fer: no m’he de posar preservatiu, he de ser heterosexual i monògama, no tinc dret a l’avortament i he de formar una família heteropatriarcal, entre d’altres bondats. Però no només m’ho diu a mi, que com que no sóc de la secta m’entra per una orella i em surt per l’altra, si no que ho reclama a l’Estat (que no és ni el meu) i això ja em toca molt el que no sona.

I a més, mentre aquest home va escampant aquest ventall de despropòsits (per dir-ho suau) els defensors de l’ordre públic (per dir-ho políticament correcte) reprimeixen aquells qui emparant-se en la llibertat d’expressió manifesten el seu rebuig a la ideologia feixista catòlica (per dir-ho clar).
Bé, el pa de cada dia, no mostraré perplexitat a dia d’avui.


Jo no estic batejada, deia al principi, i tinc els mateixos drets que aquells qui seguint la doctrina catòlica: van instaurar la Santa Inquisició, van assassinar dones per bruixes, van perseguir republicans durant la Guerra Civil i després, van donar suport a la dictadura de Franco, estan en contra d’homosexuals, variants de gènere i del preservatiu, volen que la dona sigui una costella, abusen de menors i obliden que el celibat és una quimera i un boicot al plaer de viure, que funcionen com una empresa capitalista amb direcció masculina i d’altres que per quantitat se m’escapen. Però les que he dit no són poques.

Perdó, potser no tinc més drets que ells però sí moltes més raons per demanar que fotin el camp del meu país i que deixin d’emprenyar. De totes maneres,  la cúpula i seguici catòlic comencen a ser una espècie en perill d’extinció. I me n’alegro per primera vegada de no ser preservacionista (m’ho invento).

CROADA CONTRA LES NOIES DE VERMELL

Sí perquè desconec el motiu però aquestes noies (de nois ben pocs) que fan promocions als estancs sempre van de vermell, independentment del color del paquet de tabac.

Doncs n’estic fins els nassos de trobar-me-les a l’estanc del meu barri cada dos per tres i que em preguntin: “Fumes?” – “No n’has de fer res!”

Em molesta que desconeguts/des em preguntin coses en general i més quan sé que em volen vendre quelcom. I sí, ho reconec, em molesta que m’abordin inquirint sobre si fumo. Si vaig a una bodega em preguntaran si bec? Si entro en una botiga de llenceria em preguntaran si follo? Si compro una escombreta de lavabo em preguntaran si defeco?

No m’agrada que em recordin cada dos per tres que estic enganxada a aquest maleït vici car i poc saludable.

A més, pronostico que si contesto afirmativament establirem una mena de conversa que no vull tenir perquè normalment tinc pressa i perquè ja ho he dit: explicacions a desconeguts/des, les mínimes de bona educació.

Per què no em diuen directament que estan fent una promoció de la marca tal i qual i que si compro no sé quants paquets de tabac em regalaran un encenedor?

Jo llavors respondré: “No, gràcies”, perquè a part d’enganxada al tabac també sóc addicta a una sola marca.

Mercat lliure de pors

Sense duanes ni aranzels, les pors es mouen en una economia globalitzada de lliure mercat sense competència.

Pots adquirir-les a preus econòmics o en còmodes terminis a la botiga del teu barri o en grans magatzems. S’exhibeixen impúdicament en aparadors de rambles concorregudes. Hi ha molta oferta, tanta com demanda.

Però l’última moda  són les fòbies, els pànics i les angoixes; protagonistes de les millors passarel·les de ciutats peoneres en tendències. I a preu de bagatel·la.

Tenir por és gratuït com ser feliç però contra la felicitat no hi ha remei i és mortal, mentre que la por ja no mata i a més és crònica.

Què podrien voler més aquells/elles que  de la por se’n lucren? Mal negoci fora que la por fos mortal perquè els morts ja se sap que no consumeixen però els malalts sí, si us plau per força. I els crònics, per tota la vida, que pot ser poruga però llarga; més si es prenen totes les recomanacions per tal de fer-la durar sense riscos ni atreviments.

Prescripció mèdica.

Consulteu el vostre farmacèutic.