Provant, provant, 1, 2, 3...

dijous, 1 de setembre de 2011

El camí

Aquest estiu he caminat un tram del Camí de Sant Jaume: d’Orreaga (Roncesvalles) a Burgos; gairebé 300 quilòmetres a peu.

Com en tot trajecte/projecte sovint camines erràticament, sense saber què et passa, només notant la fatiga, la calor i el noséquè. No saber sembla ser aquella pedra que ensopeguem més de dues vegades.

Caminar és un verb que no té inici ni final. Només t’indica una acció a fer, potser un hàbit si hi dediques prou temps. Sembla una ordre estúpida si no va acompanyada d’un: cap a on?
Sovint, cansada de pensar en objectius prefereixo la submissió d’una ordre, en primera persona del singular.
Tampoc pots saber mai amb certesa si has arribat perquè quan creus que has arribat a algun lloc, saps que encara hi ha camins que et porten a caminar.

Però sembla ser que caminar per caminar és com escombrar en el desert: no et preguntis mai perquè ho fas, només fes-ho (TG dixit). I fent-t’ho... és difícil d’explicar però... fent-ho... escrius un destí.   

Ultreia!

Cap comentari:

Publica un comentari