El camí

Aquest estiu he caminat un tram del Camí de Sant Jaume: d’Orreaga (Roncesvalles) a Burgos; gairebé 300 quilòmetres a peu.

Com en tot trajecte/projecte sovint camines erràticament, sense saber què et passa, només notant la fatiga, la calor i el noséquè. No saber sembla ser aquella pedra que ensopeguem més de dues vegades.

Caminar és un verb que no té inici ni final. Només t’indica una acció a fer, potser un hàbit si hi dediques prou temps. Sembla una ordre estúpida si no va acompanyada d’un: cap a on?
Sovint, cansada de pensar en objectius prefereixo la submissió d’una ordre, en primera persona del singular.
Tampoc pots saber mai amb certesa si has arribat perquè quan creus que has arribat a algun lloc, saps que encara hi ha camins que et porten a caminar.

Però sembla ser que caminar per caminar és com escombrar en el desert: no et preguntis mai perquè ho fas, només fes-ho (TG dixit). I fent-t’ho... és difícil d’explicar però... fent-ho... escrius un destí.   

Ultreia!

La dificultat de l'ordre

La dificultat de l’ordre és que per cada cosa només hi ha un lloc (Josep M Fericgla)

Llavors, em concentro per trobar el lloc de la tasseta de cafè, que estigui a mà per quan vingui un amic  a fer-la petar. Però no sé si posar-la davant de tot perquè potser vull tenir més a mà una copa de vi per quan tu vinguis sense cap excusa.

Llavors, reflexiono si la tauleta de nit és el lloc més apropiat per tenir aquell llibre que mai he pogut acabar, però que la seva finitud prematura em garanteix que més val treure’s un pes de sobre.

Llavors, poso tota la meva atenció per col·locar aquell record que vull tenir a prop quan tingui ganes de lamentar-me. Però no sempre a la vista, per no ensopegar massa amb el mobiliari del passat.

Finalment em decideixo.  Perquè si algun dia truques a la porta i em trobes, vull que entris a casa i sentis que en cada lloc on mires  hi trobes el que et manca, que on no hi ha lloc no hi ha res, que on podria ser possible hi és i, que si ens ho imaginem, cada lloc és per nosaltres.

Buscador i trobadora

No m’ho preguntaràs, però jo et contestaré com si m’haguessis interrogat: la diferència entre tu i jo és que  tu estàs buscant i jo estic trobant.

Tot i que a primera vista, semblaria una casualitat perfecte, és una gran marrada.

Si tu no deixes de buscar mai no trobaràs i jo només trobaré qui ha deixat de buscar.

Ja no em fa mal que no em trobis perquè no et busco.

Quan tot sembla confirmar-t'ho

- No et moguis! Quieta!
Ja saps que la darrera vegada vas prendre mal.

- No pots! No veus el senyal!
Recorda què va passar quan el vas ignorar. 

- N’estàs segura?
No hi has pensat prou, potser que no ho facis.

- Caldria que (omplir el buit)
Només és un consell, tu fes el que vulguis, eh

- No m’agrada això que fas!
No veus que no està bé??

- Ja t’ho deia...
Que no m’escoltaves quan t’avisava que hi sortiries perdent?

No cal que facis veure que m’ajudes, potser és que vull ensopegar.

Si em dius que m'estimes t'escopiré a la cara (Feliu Ventura)

Benvolgut ésser menyspreat,

Estava avisada: no se’m podia acudir estimar-te!

Que lleig que és això d’estimar-se!!! Per favor, com és que encara no està prohibit??!!

El què podem fer és començar per escopir-nos a la cara, llavors seguirem amb una bufetada a la galta amb la mà ben estesa, continuant amb un tercer plat de cop de peu allà on més sona.

Aquí és quan ens comencem a posar calents i per continuar amb l’onada d’indiferència, per què no em trenques un braç? M’estimes? Oi que no? Doncs continuem, que tinc tota l’ossada esperant el teu menyspreu. Tot el menyspreu menys que m’estimis, això no ho podríem suportar.

Si m’estires més el braç sentiràs el crec i jo aprofitaré per esgarrapar-te la cara, i mossegar-te l’orella. Amb molta sort i força me’n guardaré el petit tros que me n’he quedat de record. Per recordar que no et puc estimar que només som dos desconeguts que ens allitem sense amor, copulem per soledat, ens anomenem per error.

No tinc perdó... crec que mentre m’insultaves i em colpejaves  he notat que potser t’estimava...

No ho tornaré a fer... em mereixo el pitjor: em pots escopir a la cara...

De la teva odiada

PD: ANTCNP (Això No Té Ni Cap Ni Peus) com nosaltres, desmembrats i lesionats per no voler estimar-nos.

Una vegada un noi em va aixecar la mà

Sí, jo era una adolescent de setze anys i ell un parell d’anys més gran que jo.

Els motius... pip!

Torno a començar:

Jo era una adolescent de setze anys i ell un parell d’anys més gran que jo. Em va aixecar la mà perquè no li va agradar el que li vaig dir i probablement a mi tampoc m’hagués agradat si ell m’hagués confessat el mateix.

La diferència és que jo  mai no li hagués aixecat la mà ni l’hagués colpejat i probablement, si els protagonistes ens haguéssim canviat els papers, ell no hauria pensat mai, com sí que vaig fer jo, que s’ho mereixia, que es mereixia que li aixequessin la mà i fins i tot rebre.

Aquell noi és una de les millors persones que he conegut mai i l’home que més m’ha estimat. Aquesta reflexió no vol dir que jo m’hagi convertit en víctima de la violència masclista i que justifiqui un maltractador.  Simplement, constato que també els homes que són bones persones poden exercir el seu rol masclista almenys una vegada a la seva vida. De la mateixa manera que també algunes dones perpetuen el sistema patriarcal i sexista en connivència amb els seus opressors. Com jo mateixa, que vaig justificar-lo creient-me que m’ho mereixia.

Els anys han passat i m’he trobat amb d’altres galifardeus que m’han intentat agredir amb  moltes de les maneres amb les quals s’exerceix la violència masclista. Però jo m’he empoderat i he sabut dir prou quan calia i desemmascarar la quotidianitat per denunciar l’estafa sexista de sempre.

Encara em queda i ens queda molta feina per fer. Demà, si puc, aniré a la xerrada sobre el mite de l’amor romàntic que organitza Justa Revolta perquè em sembla que per aquest cantó encara tinc alguns deures pendents.

25 DE NOVEMBRE, PLANTEM CARA A LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE!!!

Se'm moren les plantes

Des de fa tres dies el menjador i el balcó de casa se m’han omplert de plantes. Les vaig portar jo mateixa el diumenge amb un somriure i una pregunta: i ara què faig?

Doncs buscar a la xarxa consells per a principiants, que les plantes no parlen i no em diuen què necessiten. Porten un llibre d’instruccions amb uns dibuixets que, com em passa amb les rentadores, no entenc. A mi em cal una narració completa.

I ja m’he espantat, perquè es veu que s’han de trasplantar, podar, abonar i un llarg etcètera. Que s’havien de regar ja ho sabia, però quan? Quin és l’índex d’humitat adequat?

Coneixia la distinció entre plantes d’interior i d’exterior però això no s’acaba aquí perquè es veu que algunes són d’interior però no els hi agrada la llum del sol directe i d’altres se la cruspeixen. Algunes són d’exterior però com que són originàries de països tropicals s’han de protegir dels hiverns crus amb una manta tèrmica, com el meu nouvingut llimoner.

En definitiva, que som a dimecres i a la Calathea ja se li han socarrimat les fulles i crec que la campanula l’he de trasplantar si no vull que la seva existència tingui la durada d’un sospir de desamor. Mentre que al llimoner li pesen les llimones i llueix esllanguit i s’està palplantat al balcó, com fora de lloc.

A mi sí que se’m moren les plantes!!

20N

Cal recordar encara que n’hi ha molts a qui no els hi agrada fer memòria.

Recordem que tot i que en diem habitualment franquisme aquella va ser una dictadura feixista amb totes i cada una de les característiques pròpies d’aquest règim.

La il·legitimitat de l’alçament de les tropes franquistes contra el govern democràtic de la República.

La brutal repressió que van patir les persones del bàndol republicà i que no es pot comparar amb els incidents revolucionaris del 36.

L’obsessió del règim per l’afecció del poble a tot l’Estat espanyol, i la particular obsessió per enterrar el catalanisme polític als Països Catalans.

El bon col·laboracionisme (no el de supervivència) de la burgesia catalana, el regionalisme, el carlisme, el nacionalcatolicisme, la Lliga, etc., al nostre país. Aquests no canviaran mai si no els empenyem tartera avall.

Que la conjuntura internacional va ser nefasta per no dir res més greu i que després del 45 ens van condemnar a una mort lenta i a la desaparició de la resistència organitzada durant la Guerra Civil.

Que no vam haver d’esperar la mort del Caudillo per expressar al carrer l’afany de democràcia i de drets socials i nacionals. Des de la vaga del tramvia del 51 fins a l’Assemblea de Catalunya del 71, sense entrar en detall en el moviment obrer, l’estudiantil i altres mobilitzacions socials.

Que la mort de Franco no suposava naturalment la defunció del règim perquè aquest es blindava a si mateix tot i les seves mesurades faccions i els ministres de propaganda.

Que encara hi ha lleis franquistes, posem per exemple a les universitats catalanes.

Que encara hi ha moltes coses que em recorden aquesta dictadura de la qual avui commemorem la mort del seu instigador.

I me’n deixo tantes!!!

QNDEP (Que no descansis en pau, que nosaltres tampoc ho farem)

La meva soledat

La soledat no és la meva millor companya, ni em sento menys sola quan ella és al meu costat. Són tòpics i lletres de cançons lentes.

La soledat és l’esquerda que un dia et veus al mirall quan aquest només et retorna la teva imatge capgirada i  intransferible.

És l’avern pel qual se t’escolen les coses i els dies, els homes i els dies. Vols agafar amb una mà un grapat de sorra i només has empresonat un munt d’aire per fer bombolles de sabó, que repetiran la teva única imatge fins a esfondrar-se en un blup!

Un monòleg sense públic que et rigui les gràcies i recordar que la teva àvia te les veia totes, les gràcies. Però ton àvia és teva, com tot quan no ho comparteixes.

Ets mestressa i senyora del món perquè ningú et desperta al matí  per dir-te que aquella nit no tenies  raó.

Plats ben bruts i pols que es va acumulant, amb la delicadesa que té el pas dels temps, sobre cada una de les foteses  per les quals els meus dits corroboren que ha passat massa temps des de l’última vegada.

Soledat és primera persona i un pronom reflexiu.

Gust d'acidulant

Aquest és el regust que m’empastifa la boca, quan em menjo una amanida russa envasada, un gaspatxo de tetrabric o una truita precuinada.

Mai no me’ls puc acabar, per poca gana però també per aquest regust que jo ha batejat d’acidulant, que només puc foragitar amb el fluor de la pasta de dents perquè tot el que la meva boca s’empassa després té aquest gust tan... industrial.

Però la meva mandra m’empeny massa sovint a menjar-me aquests preparats que m’empasso ben de pressa, per veure si el sabor no acaba per enganxar-se a les dents, a la llengua o a les genives.
Quina angúnia!

La pressa i el menjar, la desídia i el menjar, la comoditat i el menjar.

Alimentar-se per sobreviure, treure’s la gana de sobre amb conserves enllaunades. Un estómac petit i omnívor, fagocitant no-res elaborat.